Tal com es comenta a la presentació, aquest treball és un intent d’aprofundir en el paper que tenia el vi en la societat romana, a través de la literatura, concretament en les odes d’Horaci.
En primer lloc presentem els orígens del vi en la societat grega i en la seva mitologia i com va arribar a ser d’important per als grecs i més tard per als romans.
En segon lloc és indispensable, comentar mínimament el concepte de poesia lírics i la vida i obra de l’autor en qüestió: Horaci.
En tercer lloc ens centrarem en les odes la temàtica i estil de les Odes d’Horaci : en la informació que es té de les odes d’Horaci i en les qüestions estilístiques (explicació dels trets més característics de la lírica Horaciana).
En quart lloc, anirem directament al tema que ens ocupa amb una es breu explicació sobre de que constarà l’anàlisi de les odes. L’anàlisi en sí amb les odes d’Horaci amb el seu vers en llatí, la traducció en català de Josep Vergés i un comentari de cada oda.
En cinquè lloc el lèxic del vi a les odes d’Horaci. En aquest apartat treballarem en el vocabulari emprat per Horaci per tot el que està relacionat en el vi en les odes que abans hem analitzat. Dins d’aquesta secció hi ha diversos subapartats : el d’adjectius, en el qual es diferencia tota la classe d’adjectius que donem, el de substantius i tots ells diferenciats segons la funció que fan, els verbs, un altre dedicat a la freqüència d’aparició de les paraules i per últim una breu història de Bacus, Venus i el vi.
Per últim exposarem les conclusions.
martes, 24 de marzo de 2009
2. Precedents grecs.
La cultura del vi al món grec antic està molt arrelada, “no plantis cap arbre abans que la vinya” digué el poeta Alceu.
Si ens centrem en el món prehel·lènic i hel·lènic sabrem l’estima que li tenien a l’agricultura, exportació i economia del vi, basat en les troballes arqueològiques i literàries (Horaci n’és un bon exemple).
A l’època micènica, les tauletes ja donaven referències del nombre de ceps i qualitat del raïm que arribava als palaus, així com recintes per emmagatzemar el vi (cas d’ano d’Englaianos o Cnasos), s’instal·laven a les cases i als forats de les roques es feien la funció de cups
Als poemes homèrics, podem trobar el nom de les terres on es fa el millor vi : Frígia, Mesènia, Epidaure,Beòcia i Eubea. El vi sempre està present a la vida quotidiana, segons descripcions literàries.
De gran importància a la Mediterránea, és la cultura del vi i més a Grècia (i més tard a Itàlia) perquè va junt amb la seva mitologia, religió i literatura.
Dionís és l’encarregat de protagonitzar l’entrada d’aquest cultiu al món grec.
La faula de Dionís és la difusió d’aquest cultiu per Europa, Àsia i el nord d’Àfrica.Aquesta faula explica com Dionís va nèixer de la cuixa del déu dels deus, Zeus, (concretament de la seva cuixa)després de que la mare de Dionís hagués mort per voler veure a Zeus en el seu estat pur.
Els grecs no van inventar el vi, sembla que el van importar de Creta, que fa arribar des de el mar negre cap a Nisa, Líbia , Palestina fins extendre’s cap a Creta.
Dionís va aconseguir que a Tràcia i a Frigia canviesin la cervessa pel vi.
Considerat una divinitat, Dionís es troba a diferents punts del món hel·lènic: Argos,Lesbos, Olímpia, Delfos, Orcómenos i Tebes. Va ensenyar el món de la viticultura també a Egipte i a l’Índia.
Provocava la “mania” divina (reconeixement del seu poder). Les entrades en escena són terribles, sobretot si no s’accepta. Fill de Zeus i de Sèmele (princesa tebana) havia de ser un heroi i no pas un Déu, però la seva mare va caure fulminada als sis mesos de gestació per llamps per voler mirar a Zeus en el seu estat pur. Aquest li va agafar el fill i se’l va enganxar a la cama i el va gestar, a l’hora del part el va treure viu i format ( per això passa a ser un ésser diví).
És una de les divinitats més antigues del món grec, lligat al culte de la mare terra i la fertilitat, especialment al raïm. Gran viatger, aventurer surt victoriós de qui el vol agafar convertint-se en lleó o brau.
El déu del vi passarà a ser un dels més importants habitants de l’Olimp. Encara que té dues cares: la que se’ns presenta a Tebes i la que trobem un cop ha entrat a l’Àtica.
Educat per Silè, personatge de gran saviesa, però que no volia transmetre-la i cavalcava sobre un ase, sempre borratxo.
Segons l’època varia la representació de Dionís.
-L’art arcaic el representa : solemne, barbut, coronat amb heura i pàmpols, túnica i una copa a la mà
-Al s. V aC: déu jove,amb poca barba i d’una bellesa seductora.
-A Roma: anomenat Bacus, borratxo, grassonet i somrient
-A l’època hel·lenística: triomfant, amb motius orientals ( de l’Índia) dalt d’un carro estirat per panteres, lleons i tigres. I al seu costat la bonica Ariadna, casats a Naxos.
La tradició diu que Dionís és el descobridor de la vinya, que neix d’una gota de sang segons els déus i creix sense cultiu. Li diuen “ el qui dóna salut” o “ civilitzador”. Impulsor també del teatre al món grec, festejaven l’arribada de Dionís amb festes plenes de vi (Dionisíaques) i amb representacions de tragèdies i comèdies.
Algunes de les obres són : La litúrgia, el Cíclop, encara que moltes obres s’han perdut, totes tractaven sobre la divinitat i el vi.
-Alcetis: Heràcles bon bevedor i menjador escollit a la llar d’Admet (protagonista de l’obra) mentre la seva dona Alcetis s’està morint.
-Les Bacants: Dedicada a Dionís, Penteu no vol que Dionís triomfi i quedarà destruït per la força de la divinitat.
-La Ilíada: Escena gravada en un escut.
-L’Odissea: Ulisses diu que barreja el vi dolç i negre amb vint mesures d’aigua i que desprèn “una flaire tan suau i divina que molta distància hom hauria renunciat a assaborir-lo” Aquest mateix vi, però sense barrejar, és el que empra per emborratxar el ciclop Polífem, un personatge mitològic que representa la societat sense civilitzar i que per tant “no coneix la llei ni el vi”
El vi forma par dels rituals religiosos, s’ ofereix a divinitats per aplacar la còlera i demanar favors, en cerimònies festificades… Es cremen cereals o carn d’animal desprès de banyar-los en vi, els vapors també s’ofereixen als Déus.
A l’Olimp es menja i veu nèctar i ambrosia, l’olor del raïm fermentat és el que més agrada als seus habitants.
Hesíode, autor grec, fa recomanacions sobre l’època més apropiada per cada un dels treballs al camp, i el moment adequat de la verema.
Poetes grecs arcaics dels segles VII-V abans de la nostra era ens diuen que:
-El vi no traeix.
-Ajuda a l’amor (així podríem explicar moltes referència d’Horaci a Venus en parlar del vi).
-Ajuda al cant.
-Facilita la inspiració.
-Remei per les angoixes i les penes.
“El vi s’ha de beure barrejat amb aigua i amb mesura per que provoca desvergonyiment” Arquíloc s .VII aC
Anacreont : Atribueix als bàrbars l’embriaguesa. S’ha de barrejar dues parts d’aigua per una de vi.
Arquíloc : El vi forma part de la dieta del soldat per fer bé la guàrdia. Ajuda a la inspiració poètica , toca la lira i diu coses dolces a l’estimada.
Alceu : El vi és el millor remei per les penes, les fa més lleugeres per oblidar-les
Diuen els grecs : El vi es bo a qualsevol temperatura,amb fred o amb calor. A part de tot això els ajudava a celebrar esdeveniments.
Un aristòcrata, Mírsil, tirà de la pàtria, li cantava al vi
El filòsof Plató també parlava del vi.
La vinya és un dels arbres sagrats de Grècia. El setembre és època de Verenna, com que la fulla té 5 puntes , diuen els savis que es la mà creador de la deesa Terra que porta vida i salut.
A Grècia la religió, el mite,la política,la naturalesa i l’amor van junts al plaer d’assaborir el bon vi; igual que a casa nostra.
“ Bevent , gaudim i parlem de temes alegres: que d’allò que després vindrà en tenen cura els déus”
Si ens centrem en el món prehel·lènic i hel·lènic sabrem l’estima que li tenien a l’agricultura, exportació i economia del vi, basat en les troballes arqueològiques i literàries (Horaci n’és un bon exemple).
A l’època micènica, les tauletes ja donaven referències del nombre de ceps i qualitat del raïm que arribava als palaus, així com recintes per emmagatzemar el vi (cas d’ano d’Englaianos o Cnasos), s’instal·laven a les cases i als forats de les roques es feien la funció de cups
Als poemes homèrics, podem trobar el nom de les terres on es fa el millor vi : Frígia, Mesènia, Epidaure,Beòcia i Eubea. El vi sempre està present a la vida quotidiana, segons descripcions literàries.
De gran importància a la Mediterránea, és la cultura del vi i més a Grècia (i més tard a Itàlia) perquè va junt amb la seva mitologia, religió i literatura.
Dionís és l’encarregat de protagonitzar l’entrada d’aquest cultiu al món grec.
La faula de Dionís és la difusió d’aquest cultiu per Europa, Àsia i el nord d’Àfrica.Aquesta faula explica com Dionís va nèixer de la cuixa del déu dels deus, Zeus, (concretament de la seva cuixa)després de que la mare de Dionís hagués mort per voler veure a Zeus en el seu estat pur.
Els grecs no van inventar el vi, sembla que el van importar de Creta, que fa arribar des de el mar negre cap a Nisa, Líbia , Palestina fins extendre’s cap a Creta.
Dionís va aconseguir que a Tràcia i a Frigia canviesin la cervessa pel vi.
Considerat una divinitat, Dionís es troba a diferents punts del món hel·lènic: Argos,Lesbos, Olímpia, Delfos, Orcómenos i Tebes. Va ensenyar el món de la viticultura també a Egipte i a l’Índia.
Provocava la “mania” divina (reconeixement del seu poder). Les entrades en escena són terribles, sobretot si no s’accepta. Fill de Zeus i de Sèmele (princesa tebana) havia de ser un heroi i no pas un Déu, però la seva mare va caure fulminada als sis mesos de gestació per llamps per voler mirar a Zeus en el seu estat pur. Aquest li va agafar el fill i se’l va enganxar a la cama i el va gestar, a l’hora del part el va treure viu i format ( per això passa a ser un ésser diví).
És una de les divinitats més antigues del món grec, lligat al culte de la mare terra i la fertilitat, especialment al raïm. Gran viatger, aventurer surt victoriós de qui el vol agafar convertint-se en lleó o brau.
El déu del vi passarà a ser un dels més importants habitants de l’Olimp. Encara que té dues cares: la que se’ns presenta a Tebes i la que trobem un cop ha entrat a l’Àtica.
Educat per Silè, personatge de gran saviesa, però que no volia transmetre-la i cavalcava sobre un ase, sempre borratxo.
Segons l’època varia la representació de Dionís.
-L’art arcaic el representa : solemne, barbut, coronat amb heura i pàmpols, túnica i una copa a la mà
-Al s. V aC: déu jove,amb poca barba i d’una bellesa seductora.
-A Roma: anomenat Bacus, borratxo, grassonet i somrient
-A l’època hel·lenística: triomfant, amb motius orientals ( de l’Índia) dalt d’un carro estirat per panteres, lleons i tigres. I al seu costat la bonica Ariadna, casats a Naxos.
La tradició diu que Dionís és el descobridor de la vinya, que neix d’una gota de sang segons els déus i creix sense cultiu. Li diuen “ el qui dóna salut” o “ civilitzador”. Impulsor també del teatre al món grec, festejaven l’arribada de Dionís amb festes plenes de vi (Dionisíaques) i amb representacions de tragèdies i comèdies.
Algunes de les obres són : La litúrgia, el Cíclop, encara que moltes obres s’han perdut, totes tractaven sobre la divinitat i el vi.
-Alcetis: Heràcles bon bevedor i menjador escollit a la llar d’Admet (protagonista de l’obra) mentre la seva dona Alcetis s’està morint.
-Les Bacants: Dedicada a Dionís, Penteu no vol que Dionís triomfi i quedarà destruït per la força de la divinitat.
-La Ilíada: Escena gravada en un escut.
-L’Odissea: Ulisses diu que barreja el vi dolç i negre amb vint mesures d’aigua i que desprèn “una flaire tan suau i divina que molta distància hom hauria renunciat a assaborir-lo” Aquest mateix vi, però sense barrejar, és el que empra per emborratxar el ciclop Polífem, un personatge mitològic que representa la societat sense civilitzar i que per tant “no coneix la llei ni el vi”
El vi forma par dels rituals religiosos, s’ ofereix a divinitats per aplacar la còlera i demanar favors, en cerimònies festificades… Es cremen cereals o carn d’animal desprès de banyar-los en vi, els vapors també s’ofereixen als Déus.
A l’Olimp es menja i veu nèctar i ambrosia, l’olor del raïm fermentat és el que més agrada als seus habitants.
Hesíode, autor grec, fa recomanacions sobre l’època més apropiada per cada un dels treballs al camp, i el moment adequat de la verema.
Poetes grecs arcaics dels segles VII-V abans de la nostra era ens diuen que:
-El vi no traeix.
-Ajuda a l’amor (així podríem explicar moltes referència d’Horaci a Venus en parlar del vi).
-Ajuda al cant.
-Facilita la inspiració.
-Remei per les angoixes i les penes.
“El vi s’ha de beure barrejat amb aigua i amb mesura per que provoca desvergonyiment” Arquíloc s .VII aC
Anacreont : Atribueix als bàrbars l’embriaguesa. S’ha de barrejar dues parts d’aigua per una de vi.
Arquíloc : El vi forma part de la dieta del soldat per fer bé la guàrdia. Ajuda a la inspiració poètica , toca la lira i diu coses dolces a l’estimada.
Alceu : El vi és el millor remei per les penes, les fa més lleugeres per oblidar-les
Diuen els grecs : El vi es bo a qualsevol temperatura,amb fred o amb calor. A part de tot això els ajudava a celebrar esdeveniments.
Un aristòcrata, Mírsil, tirà de la pàtria, li cantava al vi
El filòsof Plató també parlava del vi.
La vinya és un dels arbres sagrats de Grècia. El setembre és època de Verenna, com que la fulla té 5 puntes , diuen els savis que es la mà creador de la deesa Terra que porta vida i salut.
A Grècia la religió, el mite,la política,la naturalesa i l’amor van junts al plaer d’assaborir el bon vi; igual que a casa nostra.
“ Bevent , gaudim i parlem de temes alegres: que d’allò que després vindrà en tenen cura els déus”
3. La poesia lírica.
Expressa des del més dolç amor fins l’odi. Es diferencia de la lírica moderna sobretot en els continguts, formes i modes de comunicació.
El contingut constant era el mite, que constituïa el punt de referència exemplar. Aquesta lírica no estava concebuda per ser llegida, sinó per ser recitada davant d’un possible públic amb un acompanyament musical. D’aquí que es digui ‘lírica’ a la poesia cantada al so de la lira o de qualsevol instrument musical similar. Té una gran varietat de continguts i d’estructures i formes mètriques, però sempre en composicions breus.
La poesia lírica a Roma.
La lírica llatina comença a Roma molt més tard que l’èpica o el teatre, concretament a finals del segle II a.C.
Neix una èpica nacional que fa brotar una sèrie de composicions breus i delicades que es centra en la bellesa de les petites coses.
S’assembla a la lírica grega, però la diferència és que els romans van escriure poesia lírica pròpiament dita i a més fou completament literària, pensada per ser llegida i no cantada.
El contingut constant era el mite, que constituïa el punt de referència exemplar. Aquesta lírica no estava concebuda per ser llegida, sinó per ser recitada davant d’un possible públic amb un acompanyament musical. D’aquí que es digui ‘lírica’ a la poesia cantada al so de la lira o de qualsevol instrument musical similar. Té una gran varietat de continguts i d’estructures i formes mètriques, però sempre en composicions breus.
La poesia lírica a Roma.
La lírica llatina comença a Roma molt més tard que l’èpica o el teatre, concretament a finals del segle II a.C.
Neix una èpica nacional que fa brotar una sèrie de composicions breus i delicades que es centra en la bellesa de les petites coses.
S’assembla a la lírica grega, però la diferència és que els romans van escriure poesia lírica pròpiament dita i a més fou completament literària, pensada per ser llegida i no cantada.
4. Vida i obra d’Horaci
Les fonts per a la biografia d’Horaci són bàsicament dues: la primera la seva obra i la segona una vida sobre ell que va escriure Suetoni. Quint Horaci Flac (65 a. C.-8 a.C.) neix a Venúia, una colònia romana situada entre Apúlia i Lucània. Sembla ser que el seu pare era un esclau públic que en aconseguir la llibertat es va apodar ‘Horaci’ de la tribu Horacia a la que Venúsia pertanyia i es va esforçar molt per a què el seu fill (Quint) tingués la millor educació possible. Pare i fill van anar a Roma on va iniciar els seus estudis de gramàtica . Més tard es va desplaçar a Atenes (aquest cop sense el seu pare ja ) per cursar els estudis de grec i filosofia. A la mort de Juli Cèsar es va unir al bàndol republicà ja que era un moviment que impregnava els ànims juvenils de l’època. A l’any 42 va patir la humil.liació d’haver de fugar-se d’un combat, a la batalla de Filipos l’exèrcit va conèixer la derrota i Horaci va assumir que el seu futur no es trobava pas a la milícia. Va tornar a Roma i es va trobar amb el fet que el seu pare havia mort, a causa d’això li van ser confiscades les terres de la seva família. En aquest moment, impulsat per la gana va ser quan va començar a escriure. Aconseguí escapar de la pobresa comprant un lloc de treball com a funcionari (concretament com a escrivà) que era un ofici millor pagat que el d’escriure poesia, tot i així robava uns minuts a l’Estat per a poder dedicar-se a l’escriptura. Un any després Virgili li va presentar Mecenes, protector d’artistes i amic i conseller d’August. A partir d’aquest fet tot canvia per a Quint Horaci Flac. La victòria d’Agripa sobre Pompeu,la victòria d’Octavi, la mort d’Antoni i Cleopatra, la consagració definitiva d’Octavi com a emperador són episodis que es veuen a les seves obres i en cadascun d’aquests fets es consolida més la posició que havia adquirit des d’entrar a la casa de Mecenas. En aconseguir una vida plàcida i sense contratemps va tenir la possibilitat de dedicar-se al seu primer ofici : escriptor. Horaci va morir el 27 de novembre del 8aC . Però quan tenia 35 anys ja va estar a punt de morir en ser ferit per un arbre que li va caure al damunt. És curiós que Horaci va morir poc després de Mecenes i, segons Suetoni, descansen junts sota uns allargats xiprers de l’Esquilí.
4.1 Horaci i la lírica llatina
Agrupem les composicions poètiques de Horaci en cuatre grups:
1. Sàtires (Sermones): són 18 poemes en dos llibres. El caràcter més aviat apacible i escèptic d'Horaci fa que les seves sàtires siguin més iròniques que no pas agressives i que en general hi predomini més la burla amable que no l'atac virulent. Se’l compara amb Lucili, el precedent llatí en el gènere satíric.
2.Èpodes (Epodes) : recull de 17 poemes, hi ha des de sàtires mordaces fins a odes líriques de tema amorós i al famós Beatus ille (cant a la vida retirada en el camp. )
3.Odes (Carmina) : conjunt líric format per 103 poemes distribuït en quatre llibres , va ser poc comprès en el moment de la seva publicació. Els temes de les odes són molt variats, però la majoria s'inscriuria en un dels següents apartats:
- Odes d'amor: dedicades a diverses dones imaginàries o a relacions superficials que va tenir.
-Odes filosòfiques: tot i que també s'hi observa influència estoica, la major part expressen idees epicúriques (la felicitat es troba si hom renuncia a l'ambició i als excessos ), és on trobem la reflexió de que cal viure el present perquè la vida és curta (carpe diem).
-Odes romanes: de tema patriòtic, exalten Roma i August en sintonia amb els objectius del principi de restauració de la concòrdia ciutadana i els valors morals tradicionals.
Trobem altres temes dels quals en parlarem més endavant.
4.Epístoles (Epistulae) : dos llibres amb un total de 23 poemes en forma de cartes adreçades als seus amics. Al primer llibre són majoritàriament de contingut filosòfic, que tracten en un to senzill i amical de problemes de moral pràctica com la felicitat. Al segon llibre les epístoles contenen teories literàries. La més completa i famosa és l'Epístola als Pisons o Art poètica.
1. Sàtires (Sermones): són 18 poemes en dos llibres. El caràcter més aviat apacible i escèptic d'Horaci fa que les seves sàtires siguin més iròniques que no pas agressives i que en general hi predomini més la burla amable que no l'atac virulent. Se’l compara amb Lucili, el precedent llatí en el gènere satíric.
2.Èpodes (Epodes) : recull de 17 poemes, hi ha des de sàtires mordaces fins a odes líriques de tema amorós i al famós Beatus ille (cant a la vida retirada en el camp. )
3.Odes (Carmina) : conjunt líric format per 103 poemes distribuït en quatre llibres , va ser poc comprès en el moment de la seva publicació. Els temes de les odes són molt variats, però la majoria s'inscriuria en un dels següents apartats:
- Odes d'amor: dedicades a diverses dones imaginàries o a relacions superficials que va tenir.
-Odes filosòfiques: tot i que també s'hi observa influència estoica, la major part expressen idees epicúriques (la felicitat es troba si hom renuncia a l'ambició i als excessos ), és on trobem la reflexió de que cal viure el present perquè la vida és curta (carpe diem).
-Odes romanes: de tema patriòtic, exalten Roma i August en sintonia amb els objectius del principi de restauració de la concòrdia ciutadana i els valors morals tradicionals.
Trobem altres temes dels quals en parlarem més endavant.
4.Epístoles (Epistulae) : dos llibres amb un total de 23 poemes en forma de cartes adreçades als seus amics. Al primer llibre són majoritàriament de contingut filosòfic, que tracten en un to senzill i amical de problemes de moral pràctica com la felicitat. Al segon llibre les epístoles contenen teories literàries. La més completa i famosa és l'Epístola als Pisons o Art poètica.
4.2 Temàtica i estil de les Odes d’Horaci.
Escrites entre el 30 i el 20 aC es tracta de composicions líriques agrupades en quatre llibres, usa temes i metres lírics grecs.
Temes político-nacionals . Parla del valor educatiu de la guerra, la predicació de la vida serena i l’aurea mediocritas, com a mitjà de fre de les ambicions i ànsia de novetats (provocades per la guerra civil). També dedica poemes de lloança a August ( August va demanar a Horaci que composés un himne per als Jocs Seculars del 17 aC , denominat Carmen Saeculare). Les sis primeres odes del llibre III están dedicades a exposar les reformes morals projectades per August. També es veu un penediment i una condemna de les recentment acabades guerres civils.
Temes religiosos . Horaci usa als déus com a artifici literari. En alguns casos es refereix a déus molt concrets (Mercuri, Apolo, Venus, les muses i altres divinitats relacionades amb el seu art). Les fa servir com a enllaç amb el vertader argument o són fins i tot objectiu del poema sencer. En altres poemes parla d’herois legendaris o històrics però dóna la impressió que apareixen gairebé per obligació (potser per complaure la política de restauració del culte oficial)
El tema de l’amistat . Se’ns mostra en molts poemes que neixen de les confidències d’Horaci a algun dels seus amics ( especialment Mecenes, però també Virgili i altres escriptors de l’època). Al llarg de l’obra podem observar l’ambient de companyerisme en què es movia Horaci amb homes cultes amb el mateix pensament que ell.
Temes d’ètica i moral . També trobem algun de tipus eròtic i profans . Però sobretot trobem el seu ‘carpe diem’ on Horaci professava que s’ha de viure el present gaudint de la vida, però amb seny, calma i tranquil·litat. També parla de la fi de la vida i es pot veure com li causava certa angoixa la idea de la mort a la qual considera la fi dels plaers i fi de tot.
El llibre IV de les Odes d’Horaci se’ns presenta de forma diferent als anteriors : és un llibre més personal i íntim. Davant la tristesa de la mort cerca la immortalitat que pot donar-li la poesia .
Es considera a Horaci un dels més grans poetes llatins gràcies a la perfecció formal que mostra la seva poesia i en profunditat i detall del seu propi retrat apareix com un home agradable, urbà, graciós, tolerant, observador, amant de les coses bones de la vida i del seu país.
En el que respecta a l’amor, Horaci és sense dubte un poeta molt particular. Hi ha una falta total d’exemples de elegia amorosa. Però Horaci no dubtava a posar nom en les seves obres als seus possibles amors. I de fet podem analitzar els noms que donava a les seves amants , Lice obté aquest nom per l’apel·latiu en grec de la paraula “lloba”. Barine (a Bari i la resta de ports del sud de l’Adriàtic hi havia moltíssima prostitució). En altres casos l’associació és més subtil, tenim a Pirra que pot significar ‘rossa’, una possible Flàvia romana, però no hem d’oblidar que va ser l’esposa de Deucalió, s’associa el diluvi al naufragi d’un amant inexpert. Només trobem a Glícera o Cínara ( que es la mateixa persona) com a única dona que es tracta amb respecte per part d’Horaci i fins i tot amb tendresa. En un conjunt sembla ser que Horaci reservava l’amor per a la seva pròpia intimitat, hi ha qui diu que parlava del amor de manera desapassionada i objectiva. A les seves peces es destaca l’engany i l’efímer de l’amor, els seus efectes , la gelosia , la fidelitat, la traició…
També ens parla sobre el vi. Està dispersat per tots els cants d’Horaci. Per a ell el vi és un dels plaers que cal aprofitar abans de morir, deixar-se anar cap a la beguda és una manera de ‘carpe diem’. És medicina de les tristeses i acompanyant de festes i celebracions. Hi ha uns elements fixes que surten associats al vi : el perfum i la guirnalda de flors.
Un altre tema és el camp i la natura. Les representa amb : fonts, boscos, prats, abelles etc., conformant el ‘locus amoenus ‘ . La seva visió de la natura és des d’un punt de vista particular, la contemplació en el moment en que es canvia d’estació, quan segons ell canvia de ‘rostre’ .
Temes político-nacionals . Parla del valor educatiu de la guerra, la predicació de la vida serena i l’aurea mediocritas, com a mitjà de fre de les ambicions i ànsia de novetats (provocades per la guerra civil). També dedica poemes de lloança a August ( August va demanar a Horaci que composés un himne per als Jocs Seculars del 17 aC , denominat Carmen Saeculare). Les sis primeres odes del llibre III están dedicades a exposar les reformes morals projectades per August. També es veu un penediment i una condemna de les recentment acabades guerres civils.
Temes religiosos . Horaci usa als déus com a artifici literari. En alguns casos es refereix a déus molt concrets (Mercuri, Apolo, Venus, les muses i altres divinitats relacionades amb el seu art). Les fa servir com a enllaç amb el vertader argument o són fins i tot objectiu del poema sencer. En altres poemes parla d’herois legendaris o històrics però dóna la impressió que apareixen gairebé per obligació (potser per complaure la política de restauració del culte oficial)
El tema de l’amistat . Se’ns mostra en molts poemes que neixen de les confidències d’Horaci a algun dels seus amics ( especialment Mecenes, però també Virgili i altres escriptors de l’època). Al llarg de l’obra podem observar l’ambient de companyerisme en què es movia Horaci amb homes cultes amb el mateix pensament que ell.
Temes d’ètica i moral . També trobem algun de tipus eròtic i profans . Però sobretot trobem el seu ‘carpe diem’ on Horaci professava que s’ha de viure el present gaudint de la vida, però amb seny, calma i tranquil·litat. També parla de la fi de la vida i es pot veure com li causava certa angoixa la idea de la mort a la qual considera la fi dels plaers i fi de tot.
El llibre IV de les Odes d’Horaci se’ns presenta de forma diferent als anteriors : és un llibre més personal i íntim. Davant la tristesa de la mort cerca la immortalitat que pot donar-li la poesia .
Es considera a Horaci un dels més grans poetes llatins gràcies a la perfecció formal que mostra la seva poesia i en profunditat i detall del seu propi retrat apareix com un home agradable, urbà, graciós, tolerant, observador, amant de les coses bones de la vida i del seu país.
En el que respecta a l’amor, Horaci és sense dubte un poeta molt particular. Hi ha una falta total d’exemples de elegia amorosa. Però Horaci no dubtava a posar nom en les seves obres als seus possibles amors. I de fet podem analitzar els noms que donava a les seves amants , Lice obté aquest nom per l’apel·latiu en grec de la paraula “lloba”. Barine (a Bari i la resta de ports del sud de l’Adriàtic hi havia moltíssima prostitució). En altres casos l’associació és més subtil, tenim a Pirra que pot significar ‘rossa’, una possible Flàvia romana, però no hem d’oblidar que va ser l’esposa de Deucalió, s’associa el diluvi al naufragi d’un amant inexpert. Només trobem a Glícera o Cínara ( que es la mateixa persona) com a única dona que es tracta amb respecte per part d’Horaci i fins i tot amb tendresa. En un conjunt sembla ser que Horaci reservava l’amor per a la seva pròpia intimitat, hi ha qui diu que parlava del amor de manera desapassionada i objectiva. A les seves peces es destaca l’engany i l’efímer de l’amor, els seus efectes , la gelosia , la fidelitat, la traició…
També ens parla sobre el vi. Està dispersat per tots els cants d’Horaci. Per a ell el vi és un dels plaers que cal aprofitar abans de morir, deixar-se anar cap a la beguda és una manera de ‘carpe diem’. És medicina de les tristeses i acompanyant de festes i celebracions. Hi ha uns elements fixes que surten associats al vi : el perfum i la guirnalda de flors.
Un altre tema és el camp i la natura. Les representa amb : fonts, boscos, prats, abelles etc., conformant el ‘locus amoenus ‘ . La seva visió de la natura és des d’un punt de vista particular, la contemplació en el moment en que es canvia d’estació, quan segons ell canvia de ‘rostre’ .
4.3 Qüestions estilístiques
A Horaci li podem definir tres grans característiques.
Plasticitat : dóna forma, relleu i límits a allò que s’escriu. És insuperable en la descripció tant de motius de la naturalesa com en els seus sentiments.
Sentit de l’equilibri : Intenta dur a la literatura la idea epicúrica de la moderació . Insisteix en la importància de l’ordre i combinació de les paraules com a principi fonamental del llenguatge poètic.
Sentit de la perfecció : La qualitat més acusada i característica d’Horaci. A vegades li fa perdre sentiment i espontaneïtat. L’estructura de les seves composicions és harmònica i rigorosa.
Plasticitat : dóna forma, relleu i límits a allò que s’escriu. És insuperable en la descripció tant de motius de la naturalesa com en els seus sentiments.
Sentit de l’equilibri : Intenta dur a la literatura la idea epicúrica de la moderació . Insisteix en la importància de l’ordre i combinació de les paraules com a principi fonamental del llenguatge poètic.
Sentit de la perfecció : La qualitat més acusada i característica d’Horaci. A vegades li fa perdre sentiment i espontaneïtat. L’estructura de les seves composicions és harmònica i rigorosa.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)